 |
Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda |  |
 |
L'ermita de Sant Roc
Fa deu anys que la revista local Les Tres Forques publicava una resssenya sobre l'ermita de Sant Roc, sota l'anguniada frase: "Salvem Sant Roc!". Deia llavors: "certament, resulta difícil que arribem a imaginar-nos el gravíssim estat de deteriorament a què ha arribat l'ermita de Sant Roc en un parell d'anys. Si no fa molt només es notaven uns clevills i uns desnivells sense importància, la destrucció s'ha anat obrint camí a partir del mur sud (que s'enfonsa i cedeix per dalt), de manera que ara tota la volta és amenaçada. Per això es farà aquí una revisió de les notes històriques sobre l'ermita, car hem de prendre conciència del valor de la mateixa perquè no es perga per a sempre." Com la restauració sembla que ja és a prop, poso al dia l'article i, com en el moment de publicar-se em va felicitar molt pel mateix el meu oncle-avi Benjamí Monferrer, ara vull dedicar-li'l a ell, una vegada actualitzat amb les fotografies del romiatge de 1987, en les quals apareix tant sovint.
Sant Roc a Benassal: devoció, ermita i culte
La destrucció gairebé general dels arxius benassalencs ens ha privat de tota la documentació original existent sobre el culte i ermita de Sant Roc en particular: llibres de fàbrica, racionals, privilegis, capitulacions, inventaris, majoralies,... de manera que les notícies sobre el tema han estat tretes de registres generals com els llibres parroquials, els Establiments,... i notícies de tota mena, manuscrites o impreses.
Els fidels cristians consideren Sant Roc originari de Montpeller, a Occitània, on es diu que va nàixer l'any 1295, de família noble i poderosa. Va renunciar al govern local, que li pertocava per dret d'herència, i va repartir tots els seus béns entre els pobres. Després portà una vida religiosa, dedicant-se a l'auxili dels apestats fins la seua mort, esdevinguda l'any 1328. L'Església catòlica, a causa de les terribles epidèmies de pesta que tingueren lloc aquell segle XIV a Europa, el canonitzà, i així molts llocs el declararen patró, protector contra les mateixes. La devoció arribà prompte al Maestrat de Montesa, i malgrat la poca incidència de la Pesta Negra, molts llocs l'invocaren.
A Benassal, el justícia, jurats i consell van demanar llicència l'any 1358 al bisbe de Tortosa, en Joan de Fabra, que hi era en Visita Pastoral, per fer un retaule i altar sota la invocació de Sant Agustí, Sant Jaume i Sant Roc a l'església de Sant Agustí de la Mola. El bisbe va accedir, com constava a un pergamí de l'Arxiu Parroquial que encara va veure Mossèn Salvador Roig, i que ara està perdut. Aquesta referència permet datar i situar la devoció a Sant Roc a Benassal a partir del segle XIV i a l'església de la Mola, no a la parroquial o major de Santa Maria. Per tant, llavors tenia amb un paper clarament secundari front a la titular de la parròquia, així com davant de Sant Cristòfol o Sant Antoni Abat (que ja apareixen al pom de la creu parroquial menor, de la segona meitat del segle XV) i altres sants que figuraven als poms de les creus de terme.
El segle XVI serà principal per a donar rellevància a una devoció mantinguda al llarg del XV pel perill de pàssies: amb establiment -llei municipal- datat el 4 de gener del 1532, el justícia de Benassal, l'honorable en Francesc Martorell, els jurats Domingo Navàs i Pere Vives, i els prohoms de la vila, van acordar afegir la festa de Sant Roc, el 16 d'agost, a les festes solemnes i de guardar. El mateix any 1532 el consell va fer portar des de València una imatge del sant, tallada en fusta, que es venerà segurament a l'església de Santa Maria fins a la segona meitat de dit segle. No es sap exactament on es col·locà, però és probable que ho fos a la tercera capella al costat de l'evangeli, que tres segles després seria per a Sant Roc.
El mes de juliol de 1557 va començar una nova i terrible epidèmia de pesta al Regne de València, i davant els grans estralls i mortaldat que provocà, segons Mossèn Gordià Ribera, els benassalencs van decidir la construcció d'una ermita a Sant Roc, declarat de nou patró contra la pesta. No es conserven detalls sobre les obres de la referida ermita, que, iniciades el mateix any, o el 1558 segons Mossèn Salvador, no s'acabaren fins el 1559, en què l'ermita, d'una nau i amb teulat de fusta sobre arcs faixons diafragmàtics, es va beneir, el 16 d'agost, pel rector Mossèn Miquel-Joan Cerdà Arnau, de Sant Mateu, amb llicència del bisbe de Tortosa.
Gràcies a un fragment del llibre de comptes de l'ermita -ara perdut- transcrit per Ribera, sabem que a l'ermita es portà un retaule i una figura de Sant Roc, una campana, una llàntia i cordes per a les mateixes. La campana costà 158 sous i 3 diners, i les cordes 4 sous i 7 diners. Per obtenir la llicència de benedicció anà a Tortosa Ambròs Matamoros, i li costà 35 sous. La figura era la portada de València l'any 1532, i el retaule l'antic gòtic de l'església de Sant Agustí, del segle XIV: això ho confirma el fet que, havent-se quedat dita església sense retaule de Sant Roc, el justícia, jurats i consell de Benassal van signar el 14 de desembre del 1561 un contracte amb el mestre pintor Pere Saranyana, d'Arnes (Ribera d'Ebre), per fer un nou retaule, per un preu de 36 lliures valencianes, i actuant com a fiador Mossèn Pere Joan, prevere d'Atzeneta.
L'edifici va rebre algunes millores i innovacions, sobre tot a càrrec del primer ermità, el venerable Josep Ribera, que anà en pergrinació a Montpeller per portar una relíquia del sant, i a més va fer penitència a la Cova Roja i a la del Tabústol -ara Tabusco-. Els altres ermitans, fins a la segona meitat del segle XIX, els recull un llistat de Mossèn Salvador: Basili Vinaixa, Ruf Moliner, Agustí Badal, Josep Bord, Francesc Llopis, Llorenç Andreu, Maria Bertran (que morí l'any 1819 d'un llamp quan tocava la campana), Marià Salvador, Jaume Bord, Cristòfol Bertran, Marià Roda i Josep Roda (vers 1855). Fins fa uns anys ho era Caritat Aradell Salvador, continuadora de Francesca Boix i de Carme Salvador.
Malgrat les innovacions esmentades, l'edifici devia quedar-se menut, o va amenassar enrunar-se. Això va motivar que a darreries del segle XVI fóra re-edificat i allargat, aprofitant l'estada a Benassal d'una colla de pedrapiquers francesos que s'hi van establir: Bartomeu Clairac, Joan Malangre, Joan Branxat, Joan Serran i d'altres, que l'any 1588 havien fet la Torre de Pere-Joan Navàs (aleshores de Pere Bertran). Les obres, dirigides per Clairac, es van iniciar l'any 1595, i es va fer més gran la nau i al fons se li va afegir, amb accés per una arcada, un presbiteri a manera d'absis, amb nervadures gòtiques, i la sagristia annexa, que valia de casa de l'ermità per tenir una dependència superior. La nova portada, dovelada, porta la data ANY 1597, i les obres es perllargaren dos anys més, fins a l'estiu de 1599.
Quedava com a ermita d'una nau, planta de saló, amb arcs faixons i sostre de fusta, teulada a dues vessants, amb presbiteri exterior a manera d'absis i sagristia annexa. Com la campana esmentada el 1559 s'hauria trencat o quedat menuda, l'any 1598 se'n va fer una altra, de línia gòtica, que encara es conserva: va ser beneïda i batejada el 10 d'agost de 1599 pel rector, el Dr. Felip Miralles, de les Coves, amb llicència del vicari general del bisbe de Tortosa del dia 7 del mateix mes. El mateix dia 7, el Dr. Raimon Jordà, vicari general del bisbe en Gaspar Punter i Barreda, donava també llicència per beneir l'ermita, cosa que va fer dit rector solemnialment el 16 d'agost, amb assistència del justícia, l'honorable en Jaume Joan, els jurats Joan Forés i Pere Riello, el consell, clergat i nombrosos fidels.
Al llarg del segle XVII, malgrat les nombroses epidèmies, en particular la de 1648 (agreujada per la seca de 1649) i renovada el 1652, no s'ha conservat notícia de cap acte especial a Sant Roc, ni tan sols amb motiu de la renovació de l'església parroquial de Santa Maria, entre 1674 i 1681, car l'altar del sant era a l'església de Sant Agustí i no a la parroquial.
La Guerra de Successió va causar greus danys a l'ermita: un incendi (les restes negres del qual encara es veuen per sota del recobriment posterior), l'ensorrà i deixà només les parets i el presbiteri, perdent-se els elements interiors (retaule del segle XIV, imatge del XVI). Com cap historiador benassalenc esmenta els culpables de l'incendi, cal entendre tàcitament a partir d'aquest silenci que foren els botiflers (d'haver estat els maulets se'ls hauria retret durament la malifeta), segurament per impedir que servís de base als miquelets del castell d'Ares, com va passar amb l'ermita de Sant Cristòfol. La destrucció devia tenir lloc l'any 1706, i els responsables (Jaume Grau, el principal) s'han pogut identificar perquè el poble els obligà a prendre a càrrec seu la tasca de reconstrucció.
Mentre, en mig d'aquestes circumstàncies, el 1709 esclatà una terrible epidèmia de pesta, motivada per la guerra, que es cebà al carrer "que baixa dels Arcs" (ara de Sant Roc), que fou paredat per no contagiar la vila sencera. En acabar la pàssia, havent mort fins i tot el metge, el Dr. Basili Pellicer, atenent els malalts, es va dedicar l'any 1716 a Sant Roc i a Sant Joan una capella i altar damunt del Portal de l'Era Nova, vora la casa del justícia en Josep Garcés d'Amaro. La campana de dita capella, renovada l'any 1761, encara portava els noms dels dos sants, però després quedà en exclusiva per a Sant Roc.
Tanmateix (a causa de la "calamitat dels temps", segons diu un document de l'època), no es va fer res per l'ermita enfonsada, i la crisi postbèl·lica retrasà la resturació fins al final definitiu de la guerra: l'any 1716 un particular, Valentí Vives, del Mas de Valentí, es va oferir a reconstruir-la a canvi de certs avantatges com ésser nomenat majoral per deu anys, fins a 1725, quedant lliure, però, de tot càrrec i serveis municipals, molt odiats a causa de la supresió del règim foral i sustitució per "ajuntaments" castellans. L'alcalde major, l'esmentat Jaume Grau, esperà que passés la festa del sant, i el 30 d'agost li oferí dita majoralia fins a 1725 (només nou anys) i sense lliurar-se dels serveis municipals, cosa que hagué d'acceptar Vives. Les obres avancen simultàniament amb les de Sant Cristòfol (1717-1730), però a un ritme molt més modest.
L'any 1718 es va fer la nova casa de l'ermità i es comunicà amb la dependència superior de la sagristia, seguint la reparació de l'ermita fins a 1725. Amb tot, les obres no s'acabaran totalment fins a 1752, essent alcalde ordinari en Blai Vives. Per a l'ocasió, el Dr. Vicent Grau va regalar una nova imatge del sant, amb un reliquiari al pit. Amb les reformes, l'ermita havia quedat transformada en claustral, amb dues estretes naus laterals que formaven quatre capelles a cada costat, separades per columnes d'on arrancaven les arcades que sostenien la nova volta de pedra.
Per completar la decoració interior, es situà com a altar major el retaule de Sant Roc de 1562 de l'església de Sant Agustí, i com a lateral a la dreta el retaule de les Ànimes del segle XVI de l'església parroquial, un cop havia estat fet el nou d'estil barroc. Un altre retaule lateral tenia el llenç de Sant Vicent Ferrer. I és tradició que el pendó blanc de Sant Roc es va fer aprofitant la bandera del terç de la milícia foral, un cop dissolt aquest.
Els canvis de gust artístic motivaren que l'any 1772, essent alcalde en Francesc Bertran de les Llometes, es feren dos nous altars majors per a les ermites, en estil plateresc. Van costar 650 lliures valencianes el de Sant Cristòfol, i 225 el de Sant Roc, a més de 875 lliures de daurar-los tots dos. Quan es va instal·lar aquest, el retaule del 1562 es col·locà a la primera capella esquerra, però li van mutilar per raó d'espai els tres plafons de la predela, que representaven Sant Pere, Sant Pau i Sant Bernat. Llavors es van repartir per l'ermita, junt amb un llenç de la Mare de Déu del Roser. Després de l'eixample de l'església parroquial, l'any 1801, la tercera capella de la part de l'Evangeli quedà buida, car la imatge de la Mare de Déu del Roser s'havia posat al creuer esquerre, i es dedicà a Sant Roc (que no tenia cap altar, i a més s'havia quedat sense capella en haver estat enderrocar Sant Agustí de la Mola l'any 1790). Josep Porcar, "Pepo el fuster", va fer una imatge abarrocada del sant, de tamany natural, per al seu retaule, que era la que es traia a la processó en peanya.
Les guerres i revolucions del segle XIX incideixen negativament sobre el culte i devoció a Sant Roc. És falsa, per començar, la notícia que dóna Ribera d'una victòria benassalenca sobre els francesos l'any 1808 junt a l'ermita, però certes les que la fan base, junt a Sant Cristòfol, de la partida reialista que formà Tomàs Miralles Vives l'any 1822; el 1834 hi ha una acció entre els liberals del coronel Mazarredo i les forces de Cabrera; el 1838 els masovers del mas de Sant Roc o de la Coma han d'amagar la campana perquè no se l'emporten els carlins a la fundició de Cantavella; el 1844 és paredada la porta a causa de les batudes contra partides carlines,... A més, el portalet de Sant Roc és incendiat, però sense malmetre'l, l'any 1835 pels carlins de Vicent Barreda "Cova" quan intenta ocupar la vila.
Però també hi ha millores: l'any 1821 es volta de paret el collet, i s'omplen de terra els costats per formar un passeig i placeta, on es planten arbres; l'any 1823 Tomàs Monterde i Tomàs Garcés hi fan reparacions; l'any 1840 es torna a posar la campana,... Sovint es baixa la imatge del sant a la vila: el 1840 per a les festes del final de la guerra, el 1855 per la terrible epidèmia de còlera (en tornar la imatge a l'ermita, va ser saludada per l'ermità, Josep Roda, amb una enginyosa loa), ...
Per aquests anys es montà l'altar lateral de Sant Bernat, amb un plafó del retaule de 1562, per devoció de Mossèn Salvador i per exvot del seu nebot Bernat, agrimensor, que havia caigut sense fer-se mal d'un cirer a la Solana, mentre elaborava els dibuixos del cadastre de Benassal. Era la tercera a l'esquerra, i se li afegí un escut de Roig, amb la creu vermella de Sant Roc, que encara es veu per baix de l'emblanquinat.
A darreries del segle passat començaren a cantar-se els "gozos" en castellà al sant, i no queda clar si els introduí Mossèn Francesc Miralles o Absalom Celades. En tot cas, se'n va fer una primera edició la dècada de 1910, i segurament pocs anys després Mossèn Joaquim Garcia Girona en devia preparar una versió en valencià, que es reprodueix a continuació.
A més, Gordià Ribera va proposar, el 2 de maig del 1908, posar a despeses seues una creu de ferro (de l'Orde de Montesa) davant de l'ermita, en memòria de la suposada victòria contra els francesos. La proposta va ser acceptada, i el rector, el Dr. Frederic Guardiola Colom, la va beneir solemnialment el 16 d'agost. Després el mateix Ribera llegia la loa "Mussa benassalera", editada en quarta junt a una memòria històrica de l'ermita.
Els primers dies d'agost del 1936, la destrucció imperà sobre l'ermita: un grup de revolucionaris amontonà els objectes de culte i d'art i els cremà a una foguera al costat de l'edifici. Molts segles de tradició col·lectiva esdevenien cendra i purnes, privant tots els benassalencs d'uns testimoniatges valuosíssims dels nostres avantpassats. Les conseqüències per a la fàbrica, però, foren mínimes, front al colapse del culte: ocupada Benassal pels sublevats, era netejada i emblanquinada l'ermita, i el 16 d'agost del 1938 tornava a pujar la processó, després que el rector Mossèn Tobies Sales hagués beneït i reconciliat solemnialment el temple. Des del 1946, Mossèn Aureli Ferrando s'ocupà de la total repristinació, amb una nova decoració interior.
No quedà cap altar, ni a l'església, ni a l'ermita, ni al portalet, desaparegueren retaules i imatges, majorals, guió i pendó,... però la processó tornà a pujar a l'ermita, es va fer una nova imatge, es recuperà l'enramada del portalet, tornà a flamejar el pendó blanc del sant, i el guió, amb una pintura a l'oli de Teresa Pascual de València,... Es repintà l'ermita, i s'adornà amb un oli de la Immaculada de dita Teresa, i amb fotografies d'època... A més, des del 1953, sonà la marxa lenta "Sant Roc (San Roque)", variacions sobre la melodia dels goigs del sant, feta pel director, músic i compositor benassalenc, el mestre Perfecto Artola. El 1966 s'editaren els "Gozos", i després el 1978, 1987 (amb text a càrrec del que subscriu), i més anys, mentre la festa seguia endavant, augmentada en la participació popular per la presència d'estiuejants de la Font d'en Segures els darrers anys. Però, la missa s'ha hagut de fer fora de l'ermita...
Després de fer-se la proposta de crear majorals de nou, es va acordar que se n'encarregaren conjuntament els de Sant Cristòfol, i des de fa uns anys els majorals ho són de tots dos patrons. No va reeixir, tanmateix, la proposta de fer un dinar a l'ermita, com és costum a Sant Cristòfol. Mai no ho havia estat, a Sant Roc, tret d'alguns que, com diu Carles Salvador a Les Festes de Benassal, es quedaven a l'ermita per dinar i ballar després, abans de tornar al poble, moment que immortalitzà Teresa Pascual en un dibuix com aquest:
vessats al valencià cap a 1925 segurament per Mossèn Joaquim Garcia Girona | |
|---|---|
|
Sempre com pare València
Sant Roc ha ja proclamat: sou amb Déu nostre advocat contra tota pestilència. Després que a la llum eixíreu d'un llinatge de valor i en crèixer com a millor tal com Jesús ens semblàreu: protector per la creu foreu en la pesta i la dolència... Puix en Montpeller regnàreu com a príncep i senyor, i per ésser-ho millor pel Nen Jesús ho deixàreu; l'or i l'argent comanàreu als pobres en la indigència... Ja amb el designi diví allunyat de tots parents caminàveu entre gents sent en virtut pelegrí: a Jesús pel llarg camí seguíreu de penitència... En la terra abandonada tinguéreu la casa uns dies i allí com el corb a Elies un gos os portava el pa: era un desig sobrehumà de Déu la dolça experiència... Quan de la pesta lo mal ja la Provença arrasava vostra virtut la curava |
amb aquell diví senyal:
de malaltia final curàveu amb excel.lència... També una pesta real os ferí d'ordre sagrada, però entrant vostra morada es tornava bé aquell mal: sou metge amb un roig senyal, lleveu-li al mal resistència... L'àngel de salut dador de tal paraula os curà i aquell que se os comanà es lliurà del gran temor: sou de pesta salvador per celestial indulgència... Quan en casa per recel pres foreu com un espia ascenguereu lliure un dia de dues presons fins al cel: aplegant dalt amb bon zel fins la divinal essència... D'altra pesta més crudel sanàreu, i féu la instància el Concili de Constància reconeixent vostre zel: al poble amb salut fidel premiàreu sa reverència... Sempre com pare València Sant Roc ha ja proclamat: sou amb Déu nostre advocat contra tota pestilència. |
Pots enviar-me un missatge E-mail ([email protected]) prement aquí.
Música de fons: Pare Nostre del Rosari de l'Aurora (tradicional), tr. d'A. Celades.
Optimitzat per 
Netscape 3.0 i 
Microsoft Internet Explorer 3.0.
Última actualització: 8 d'octubre de 1997.